El passat 1 de març i durant la representació de la sarsuela "La del Manojo de Rosas",i per iniciativa del nostre amic Rafael Miralles i amb la col.laboració de l'Ajuntament se li va fer entrega d'una placa pel seu reconeixement a la vida artística de la nostra estimada Mª Teresa Arbonés García.
Va nèixer a Barcelona el 16 de març de 1947,
filla de Josep Arbonés i Serra i Consol García. Ells van ser qui van transmetre l'estimació per l´art líric i teatral, fent que dediqués la seva vida a aquest món des de ben petita. Durant els anys que el seu germà Josep dirigí la companyia de sarsuela de la secció dels Catalanistes , es va fer càrrec de la direcció artística. Anys després va haber d'agafar la direcció. Va dirigir
obres tant complexes com Don Gil de Alcalá, Doña Francisquita, El Rey que Rabió o La Leyenda del Beso, assolint un gran èxit amb totes elles. Com a actriu, i ja des de ben jove, ha interpretat infinitat de papers des de còmiques fina a característiques, tot passant per petits papers i cantant amb el cor com una més. Ha actuat a agrans teatres i ha participat en concursos a nivell nacional i aquí ha col.laborat en grans projectes amb altres companyies. De fet, la Teresa podría
fer la majoria de papers de sarsueles de memòria, podría ser l'ombra perfecte o l'apuntadora perfecte. Ha estat tota la vida envoltada de gent de teatre, amateur i professional, companginant aquesta afició amb la gerència del seu propi negoci, una parada de roba al Mercat de Sant Andreu, i una extensa família a qui ha pujat amb empenta i valentía contagiant l'estimació pel teatre a tothom qui l'ha coneguda.
Sembla ser que a la Teresa li agrada estar envoltada de gent, al teatre, al mercat, a la familia, al barri... Si l'anàveu a veure a la parada, com molta gent feia, segurament la podíeu trobar recordant alguna cosa de la darrera represesntació, emocionada i feliç i amb un somriure d'orella a orella. Avui ja jubilada encara té corda per estona i és una sort tenir-la a prop per tal de donar-li, per tota la dedicació al món artístic amb laseva humilitat i estimació, el més gran i merescut dels aplaudiments.
EXPLICA'M VELL MUSSOL ( 1998)
Quan comença una nova sèrie de televisió me'n recordo de les bones sèries que passaven abans. Aquelles sèries que ara s'omplen de melangia i de records els nostres sentiments i que no tenen res que envejar a les d'avui en dia reforçades per noves tecnologìes i per desgràcia algunes no arriben mai a estar a l'alçada de les emeses fa uns quants anys. Aquelles tardes de ràdio que es passava escoltant tota la familia al voltant del transistor i que encara em queda una llum de record malgrat la meva joventud. Ara aixó ja s'ha perdut però quan reposen ens torna a venir el recod i l'enyorança d'aquellss moments que si no vells foren molt bons.
Però la sarsuela seguirà sent la mateixa. Han passat una colla d'artistes des de la seva fundació l'any 1949 i sembla que la imatge d'aquells temps encara estigui viva. Eren temps en que va nèixer una nena. Un nena arrelada sempre al barri de Sant Andreu. Era la segona de tres germans i des de molt petita que respiraba la fragància de l'ambient líric que hi havia a casa seva. El seu pare i la seva mare havien fet de la lírica una part inamovible del paissatge familiar.
A mida que anava creixent, s'anava envoltant del caliu que dóna el teatre, la sarsuela, les taules de fusta que trepitja l'escenari i de tot l'esperit que la faràndula l'anava copsant heredat dels seus pares. Per a ella, estar dalt de l'escenari era com tenir una segona residència, o potser... la primera. De fet, tant la gent de dalt i com la d' abaix es barrejava en el seu interior tot formant el que seria la seva gran familia. Un escenari pel que han passat tots els seus ser estimats: pares, germans,marit, tiets, cosins, fins arribar als seus fills, nebots, i segurament nets i besnets.
Poc a pocs es va anar adonant que estar entre bambelines és un món que enganxa, que l'absorveix com si fos un vici que sense tenir cap mena de lucre, la porta al sacrifici i sense voler-ho, al benefici. El benefici de sentir-se estimada pel calor del públic que a més li dona més motius encara per seguir gaudint del que ella estima de tot cor.
S'anava forjant una tradició imparable quan tot el que els seus pares sentíen per la lírica s'anava encomanant a tots els altres membres de la familia.
La mort del seu pare li va servir per fer de la sarsuela un repte, una il.lusió, un "encara som aquí, pare", i sentir-la amb molta més força dintre seu sempre pensant que des d'algún lloc d'allà dalt se sent orgullòs perquè una cosa que ell va començar amb molts sacrificis i il.lusions, els seus fills l'han continuada fent que perduri el seu record.
Aquesta nena se sap qualsevol sarsuela de memòria, fet que aprofitem els seus companys per poder assajar les sarsueles no gaire conegudes per nosaltres. Sempre s'apunta per fer d'ombra d'algunes de les figures si aquesta no ha pogut venir a l'assaig. Ha arribat a sentir la sentir la sarsuela dins el seu cor de tal manera que ha format una part molt important de la seva vida. Recordo els dies que plegant de treballar a les vuit de la nit entrava per la porta de casa cansada, i agafava fil i agulla i es posava a cosir barrets o qualsevol altre indumentària per la funció del diumenge. Aquells diumenges d'obra que impacient i encara a tres hores per començar, es posava la jaqueta i estava llesta desseguida per arribar lo abans possible. Recordo també aqueslls matins d'obra escollint la bisuteria qie es posarà per la funció mentre va entonant "el bocadillo" que haurà d'interpretar per la tarda.
Costa molt d'imaginar a aquesta nena sense fer sarsuela, sense pujar dalt d'un escenari, però també es molt difícil veure una sarsuela a Sant Andreu i que no hi sigui ella. Aquesta nena ha fet de la seva vida unes partitures que dintre del seu cap no s'acaben mai, que entonen el so d'un cor que desprèn amor, molt amor que la fa ser una gran amiga pels seus amics, la millor mare que un fill pugui desitjar i sobretot una gran persona.
Aquesta nena es la meva mare i es diu Mª Teresa Arbonés García.