El Mikado (La Lírica de Sant Andreu, 2014)
Posem-nos en situació: ets a casa, mirant les mosques, consultes aquesta agenda i veus que al cap de pocs dies es representa El Mikado a La Lírica de Sant Andreu.
I tot i que ja l'has vist un parell de cops, i que has passat per èpoques en que no tenies cap altre CD al cotxe que no fos el d'aquesta opereta, hi vas a veure què, sense cap expectativa en concret.
Compres l'entrada, t'esperes al carrer, i sents assajar. Alguna cosa pinta bé, perquè ja des del carrer sona bé.
Entres, t'asseus, i t'adones que una colla de sonats han muntat una opereta que podria fer temporada al Poliorama sense cap mena de problema per només representar-la un sol cop.
Música en directe, escenografia i vestuari curradíssims, i unes interpretacions de primera divisió. I jo, mirant a banda i banda, i veient la platea plena de jubilats, quan el públic potencial d'aquest espectacle era molt més ampli.
De tots els intèrprets en destacaria dos, Mireia Dolç (la millor Yum-Yum que he vist mai, ES-PEC-TA-CU-LAR) i Marc Calvo (un Ko-Ko del mateix nivell interpretatiu que Ferran Rañé a la versió de Dagoll Dagom de 1986, i a qui ja havia vist a Fuita, també molt i molt convincent).
Un repartiment provinent de la sarsuela que, en aquesta peça, hi encaixava perfectament, excepte algun actor que no pronunciava les neutres i un Nanki-Poo que, tot i que se'l veia esforçat, tenia una veu de pit massa potent, i amb unes una colla d'anys més del que pertocaria a aquest personatge.