Avui és 1 d'agost i sembla que està tot adormit. La música, el teatre i la dansa que aquesta temporada ha omplert el Casal Catòlic de Sant Andreu no és present avui a l'escenari. Tampoc a la sala. Són moments viscuts que ja ningú no ens els pot treure. Tots ells concebuts en un primer pas, un primer esbós, que ha anat evolucionant al pas dels dies, també algunes nits, retocant per aquí, retallant per allà, tot ajustant pressupostos per un costat, i havent d'afrontar alguna mala decisió també alguna vegada.
Podem dir que La Lírica de Sant Andreu, aquest any s'ha fet gran. Amb els seus espectacles creats, produïts i interpretats per persones amateurs, pot sobreviure sobretot social, cultural i emocionalment, perquè tenim grans experts que ens han ensenyat el que saben des de l'experiència i també tenim petits entusiastes que volen seguir el camí que els nostres avis van iniciar. La dedicació és una part fonamental de l'èxit de la nostra companyia i per sort aquesta està ben assegurada. Actualment, La Lírica de Sant Andreu és una macedònia d'aportacions tècniques i humanes que va agafant forma fins a arribar a l'espectador. I és llavors, només quan cada una de les persones que ho ha fet possible, que se sent satisfeta i orgullosa del resultat. Sobretot quan recorda el petit esbós i el camí recorregut fins a arribar a apujar el teló.
Ara, aquest 1 d'agost que sembla que tot està adormit, només és una aparença per què tenim molts esbossos guisats, i moltes ganes de tornar-nos a veure, de sentir, de tornar a olorar, trepitjar i tocar la fusta del teatre, perquè és la nostra passió. Tot està latent. Res no s’atura.
