La bella Helena (La Lírica de Sant Andreu, 2017)
Algun cop que havia intentat veure "La bella Helena" en algun vídeo no havia aconseguit aguantar. Sí, és una opereta d'Offenbach, però massa avorrida, tediosa i feixuga pel meu gust. Massa òpera, en una paraula.
Així doncs, per què en parlo? Doncs perquè l'han muntat a La Lírica de Sant Andreu... en clau de jazz. Heus aquí la clau de volta. Igual com fa unes dècades David H. Bell i Rob Bowman van tenir la brillant idea d'actualitzar "El Mikado" convertint-lo en el "Hot Mikado", hem hagut d'esperar a l'any 2017 per què es repetís l'experiència. La diferència és que, mentre que "El Mikado" era una opereta que ja de per si passava bé, "La bella Helena" era, per mi, com un tros de carn que fa bola i que no hi ha manera d'empassar.
La música en directe -recordem: jazz, una peça hiphopera, ball en línia...-, el riquíssim vestuari i les interpretacions han estat, sense cap mena de dubte, els dos elements clau del muntatge dirigit per Joan Taltavull i Emilio Ruiz.
El repartiment el formaven Isabel Valls (Helena), Vicenç Esteve (Paris), Marc Calvo (Calcas), Joan Sebastià Colomer (Agamenó), Laura Fernández (Orestes), Tito Calvo (Menelau), Toni Calvo (Ajax I), Pol Fuentes (Ajax 2)... i Mar Esteve (Bachis) -per citar els noms principals-.
És el segon cop que veig Isabel Valls en un muntatge. N'admiro la seva veu -no en va és dobladora-. A Vicenç Esteve crec que no l'havia vist mai, però pel que he llegit és un gran cantant d'òpera, i es nota a quilòmetres de distància. Marc Calvo ja és un habitual dels muntatges de La Lírica -crec recordar que ha participat a tots els que hi he vist des de Dakota, l'any 2013-. Però si hagués de destacar un nom entre tots, em quedaria sens dubte amb el de Mar Esteve.
El de Mar Esteve és un nom que fins fa uns mesos no era gaire conegut, cosa que va canviar quan va entrar al concurs "Oh happy day!" de TV3 formant part del duet "Le due donne", i fins que va decidir deixar el concurs en una decisió que va commocionar els seguidors del programa. Aquesta decisió la va acabar situant, a ulls de l'audiència, com "la noia que deixa tirada a la seva companya". Però jo no compro aquest relat, perquè alguna cosa dins meu em diu que hi ha quelcom que no s'ha explicat, i que potser no es devia poder explicar.
La història d'aquesta noia em fascina, perquè s'hi barregen tones de talent interpretatiu i de cant celestial, amb aquest punt de misteri mai desvelat. La seva mirada i la seva expressivitat corporal i facial tenen un magnetisme irresistible. Només per això ja val la pena anar a veure "La bella Helena".
En qualsevol cas, m'alegro molt d'haver-la vist cantar de nou, fent una cosa que li agrada i fent-ho passar bé als espectadors.
Tornant a l'espectacle, i ja passant a l'apartat de coses negatives: la resposta tèbia del públic -la sala no estava pas plena-, la calor de la sala, la mala educació de certes persones d'edat ja avançada que no paraven de comentar les escenes, i l'acústica des de la fila 3, des d'on les veus dels actors -tot i anar microfonats-, quedaven força tapades per l'orquestra.
Edito: des de la fila 11 l'acústica era molt millor.
Edito 2: acabo de llegir una entrevista al protagonista d'aquesta peça, Vicenç Esteve, titulada "Decir que no te gusta la ópera es como decir que no te gusta el queso o el vino". Doncs bé, resulta que té raó, i és que en el meu cas no m'agrada ni el vi ni el formatge, tan sols una mica el de cabra; i només m'agrada una part del gènere líric: les òperes que freguen el llenguatge del teatre musical (Porgy & Bess, p.ex.), i les operetes de Jacques Offenbach i de Gilbert & Sullivan. En resum, el meu cas confirma aquest paral·lelisme.
留言