Us fem ressó de la publicació de XAVI SALVA a l'eixsantandreu.com de la revista de l'Eix de Sant Andreu Gener-Febrer-Març de 20221 número 05 dedicat als Decorats de la Lírica i a l' ànima màter que el regenta, en Joan Calvo Pérez.
EL SASTRE DELS ESCENARIS
DARRERA EL TELÓ DE LA LÍRICA
Quan sobre el teló, la primera imatge que veiem els espectadors és l’escenari, i és el que ens situa a quin lloc, a quina època i en quin ambient és l’actuació. Moltes vega-des, aquestes imatges van canviant amb el transcurs de l’obra, transportant-nos d’un lloc a l’altre visualment, de vegades a qui-lòmetres de distáncia entre ells, sense mou-re’ns de la butaca. Això és possible grácies a autèntics genis capaços de modelar i vestir aquell espai escènic on es desenvolupa-rá la representació teatral.
Al número anterior de la revista parlávem de la Teresa Arbonés, l’encarregada del vestuari de la Lírica i aquí tenim l’altre part indispensable, en Joan Calvo, un geni, l’en-carregat de construir-ne els escenaris, però la seva vida al teatre comença de ben jove.
Joan, quant fa que estás al món del teatre? Fa més de setanta anys que vam començar a fer teatre amb la companyia Josep Arbonés i Serra i, des de fa setze anys, amb la Lírica de Sant Andreu. Jo en aquella època cantava i feia d’actor, però era molt dolent, jajaja, si... però jo no volia deixar la companyia, i em vaig passar al món de l’escenografia i me n’he sortit bastant bé, i aquí segueixo.
Quina va ser la primera obra que vas esce-nografiar?
“El Huesped del Sevillano”, una sarsuela amb una música preciosa. I, a partir d’aquí, vaig anar fent sarsueles i operetes fins que van anar a la baixa i pujaven molt els mu-sicals. Però a la Lírica, volem mantenir l’es-perit de les sarsueles i, un cop o dos l’any en fem una. També vaig fer “Flor de Nit”, “Molin Rouge”, “Jesucrist Superstar”, “Full Monty”, “Els Miserables”, i moltes que no recordo ja...
Com comença la teva participació en una obra? Em diuen quina obra farem i tot el que ne-cessitem. Fem un esboç i un pressupost de tot el que necessitem (materials, accessoris que no tenim...), busquem per internet in-formació per poder construir-lo el més realista possible i començo a posar-me mans a la feina aquí al taller. Primer faig proves en petit i, un cop té cara i ulls, ho faig en gran.
En aquest moment de l’entrevista, ens en-dinsem dins del seu taller, del seu local, on en Joan es passa hores i hores dissenyant i creant . La primera part del taller és la de creació i muntatge, allá és on les mans i el cap d’en Joan comencen a modelar la seva particular obra d’art, amb una cura i un amor pel teatre que no ha minvat mai.
A la segona part del taller, la més petita i ara entendreu la teatral ironia de dir “lamés petita” hi ha: dues cases, dues teula-des, lloses de cementiri, una cuina de llenya, pareds de dos metres d’alt, una verge de metre cinquanta, baranes, llistons de fusta, plástics, cadires, moltes cadires, mol-tíssimes cadires, lámpades, i més i més coses que s’apleguen entre elles per ser rescatades i transformades per la següent obra.
La tercera part és la que més et fa obrir els ulls, és un passadís d’estanteries plenes d’història. Com un túnel en el temps en què cada mirada et transporta a una època diferent, sense tenir un respir per assimilar de quants tresors está rodejat en Joan. Hi té de tot, absolutament de tot, plats, olles, lleteres, instruments musicals, telèfons, cistells, campanes, maletes, gerros, estris de cuina, esp ases, i tot d’articles d’aquí i d’allá, d’avui i d’ahir, d’ara i sempre... tot el necesari per arribar a la precisió escenográfica amb què treballa en Joan i que, part d’aquests tresors, són gari per arribar a la precisió escenográfica amb què treballa en Joan i que, part d’aquests tresors, són grácies a les passejades a les nits dels trastos vells del barri.
En Joan és un autèntic caçador de tresors urbá. D’altres són donacions, d’al-tres compres de segona má...
Quina és l’obra de la qual estás més orgu-llós de la teva feina?
Una és “Els Miserables”, on vaig fer un decorat de doble alçada i l’altra és “Sweeney todd”, on havíem de fer córrer sang amunt i avall. Com a obra divertida seria “Mamma Mia” o “Flor de Nit” que és el primer musical que vam fer, i que, pròximament, la volem tornar a fer.
Que no has fet que t’hagués agradat fer en escenografia?
M’agradaria molt fer una obra on surtís una barca amb aigua, que es mogués per l’esce-nari, tipus “Mar i Cel”, de fet, ho volem fer i estem mirant de fer una estructura però és molt complicat. Tot i que, quan algú ve i em diu que alguna cosa no es possible, la meva resposta és sempre la mateixa...”ja veurem, doneu-me temps, deixeu-me provar...” i amb tossudesa i traça, a poc a poc, me’n surto.
La feina del Joan comença dos o tres mesos abans que s’estreni l’obra, a vegades més i fi-nalitza quan guarda l’escenari al taller. La fei-na del Joan és anar fent, és canviar una fusta de lloc a mig muntatge perquè ha de suportar més o menys pes, fer creure que un embut és una xemeneia, fer que una paret d’un carrer, sigui l’habitació d’un rei en un obrir i tancar d’ulls, fer creure a l’espectador que plou a l’escenari o que hi ha foc viu per escalfar un dinar, però per sobre de tot, i és el més extra-odinari de tot, la feina del Joan és vocacional, és totalment voluntária, és per amor a l’art, per amor al teatre.
Joan, moltes grácies per la teva passió al teatre, per fer-nos creure els teus somnis, per aquesta força que tens a l’hora de voler apujar el teló i que el primer “hooooo” sigui pel teu treball, de debò, moltes grácies per tenir l’oportunitat de conèixer-te. Joan, l’escenari és teu.
